Quan la microbiota està en equilibri i proporciona una relació mútuament beneficiosa amb les cèl·lules, trobem una microbiota en eubiosi. Per contra, quan l’equilibri es trenca, es produeix el que anomenem disbiosi. Un context de disbiosi intestinal pot ser causat per diversos motius, com per exemple, SIBO.

SIBO fa referència al sobrecreixement bacterià a l’intestí prim (en anglès small intestinal bacterial overgrowth). En situacions d’equilibri, els microbis se solen trobar sobretot a l’intestí gruixut. Quan aquests microbis sobrecreixen més del compte a l’intestí prim, on no correspon que n’hi hagi tants, poden fermentar desmesuradament i provocar un conjunt de símptomes, entre els quals destaquen la inflor i el dolor abdominal, distensió, gasos, diarrea o restrenyiment.

En funció de la mena de gas excretat pels microorganismes, podem diferenciar 4 tipus de SIBO:

• SIBO per excés de gas hidrogen (H₂): a causa d’un sobrecreixement de bacteris que solen ser a l’intestí gruixut i produeixen gran quantitat de gas hidrogen. Aquest sobrecreixement produeix un excés de fermentació, una alteració de la barrera intestinal i de la resposta immunitària. L’hidrogen és el substrat per produir altres gasos com el metà (CH₄) i el sulfur d’hidrogen (CH₄).

• SIBO metà (CH₄) o IMO: a causa del sobrecreixement d’uns microorganismes denominats arquees, productores de gas metà, que alenteix la musculatura llisa de l’intestí i redueix el trànsit intestinal. Si el creixement de les arquees es produeix a l’intestí gruixut, també produeixen símptomes. En aquest cas, es denomina LIBO (large intestinal bacterial overgrowth).

• SIBO sulfur d’hidrogen (H₂S) o ISO: a causa d’un creixement excessiu de bacteris reductors de sulfats. Provoquen una alteració de l’estabilitat de la barrera intestinal i de la funció dels mitocondris i impedeixen l’ús correcte del butirat per part de les cèl·lules intestinals.

• SIBO fúngic o SIFO: pel sobrecreixement fúngic, especialment de Candida, a l’intestí prim. El problema arriba quan aquesta mena de llevats creixen en forma d’hifes i generen una capa anomenada biofilm per protegir-se, que pot infectar i perforar la mucosa intestinal. En cas que l’excés de fongs es produeixi al còlon, s’anomena LIFO (large intestinal fungal overgrowth).

Causes de la patologia

Hi ha diversos mecanismes que permeten mantenir l’intestí prim en eubiosi o equilibri (àcid gàstric, enzims pancreàtics, àcids biliars, complex motor migratori o vàlvula ileocecal, entre d’altres). La deficiència o deteriorament de qualsevol d’aquests mecanismes pot donar lloc a SIBO.

És important identificar les causes i abordar-les, conjuntament amb el SIBO, per prevenir la recaiguda després del tractament. Entre les causes principals quan hi ha SIBO es troben:

• Hipoclorhídria o falta d’àcid a l’estómac

• Falta d’enzims pancreàtics i biliars

• Ús crònic d’inhibidors de la bomba de protons (omeprazole, pantoprazole...)

• Abús d’antibiòtics (p. ex., després del tractament per infecció d’Helicobacter pylori), AINE, anticonceptius, corticoides, etc., ja que alteren la microbiota intestinal

• Alimentació: tant el que ingerim (abús d’aliments ultraprocessats, alcohol...), com la manera com ho fem (menjar de pressa, molt sovint, sense mastegar...)

• Estrès crònic

• Patologies o alteracions anatòmiques gastrointestinals: Crohn, colitis ulcerosa, diverticles, gastritis, resecció de la vesícula biliar, bypass gàstric, síndrome d’ASA cega, etc.

• Higiene bucal deficient o disbiosi bucal

• Altres patologies: hipotiroïdisme, endometriosi, Parkinson, síndrome d’Ehlers-Danlos, obesitat, depressió, malalties hepàtiques, esclerodèrmia o altres malalties autoimmunes…

• Tòxics (metalls pesants, tabac, alcohol)

• Paràsits

• Intoxicació alimentària: alguns bacteris o paràsits (Campylobacter jejuni, Salmonella, Escherichia coli, Shigella, Giardia) poden produir el que es coneix com a SIBO postinfecciós o autoimmunitari.

• Alteració del sistema immunitari intestinal (dèficit d’IgA)

 Símptomes de SIBO

Els signes i símptomes de SIBO poden aparèixer a causa de la inflamació i activació del sistema immunitari produïda per la fermentació excessiva de patògens o per l’alteració de la mucosa i permeabilitat intestinal.

Els símptomes poden incloure:

• Distensió abdominal

• Inflor

• Dolor

• Gasos

• Pesadesa

• Sorolls intestinals

• Rots

• Restrenyiment

• Diarrea o alternança entre tots dos

• Intolerància a certs aliments

• Símptomes extradigestius com fatiga o falta de concentració.

En casos greus, hi pot haver deficiències de vitamina B12, ferro o vitamina D, fins i tot anèmia, pèrdua de pes i femta amb presència de greix.

S’ha de tenir en compte que cap símptoma en concret es pot atribuir només al SIBO. Són moltes les condicions que poden coexistir amb SIBO (malaltia inflamatòria intestinal, celiaquia, gastritis, alteracions hormonals, insuficiència pancreàtica, etc.) i, per tant, és important tenir en compte les patologies associades.

A continuació, es detallen els símptomes més característics de cada SIBO.

• SIBO d’hidrogen (H₂): gasos, distensió abdominal, diarrea o femta tova associada a intolerància a aliments fermentables, rots, nàusees.

• SIBO metà (CH₄) o IMO: restrenyiment, femta flotant, gran distensió abdominal (semblant a un embaràs), gasos sense pudor, però que fan soroll, dificultat per perdre pes.

• SIBO sulfur d’hidrogen o ISO: gasos amb pudor d’ou podrit (sense soroll), diarrea (amb possible alternança amb restrenyiment), rots pudents, inflamació de genives, fatiga, sensació de boira mental, sensació d’estar intoxicat.

• SIBO fúngic o SIFO: dolor i inflor abdominal, diarrea, capa blanquinosa a la llengua, molt de desig pels dolços, fatiga i sensació d’embriaguesa havent dinat. Se sol acompanyar de càndides vaginals, orals, en ungles o pell.

Cal tenir en compte que un mateix pacient pot tenir diversos SIBO alhora i aquests, al seu torn, es poden combinar amb alguna altra disbiosi (p. ex., sobrecreixement d’Helicobacter pylori, Clostridum o Campylobacter). Així mateix, un pacient no ha de tenir necessàriament tots els símptomes d’un tipus de SIBO per ser diagnosticat.

Diagnòstic de la malaltia

Avui dia, no hi ha cap prova que confirmi amb un 100% de fiabilitat els 4 tipus de SIBO que hi ha. Al diagnòstic s’hi arriba, principalment, mitjançant una història clínica completa sobre la base dels símptomes.

Inicialment, l’estàndard d’or per al diagnòstic de SIBO passava per un aspirat jejunal i un cultiu de bacteris presents. Es tractava d’una prova invasiva, costosa i amb possibles errors en el mostreig. Si bé aquesta prova encara es pot fer, avui dia, les proves diagnòstiques més habituals, i que sempre han de ser complementàries a l’observació de símptomes en consulta, són les següents:

• Test d’aire espirat per a SIBO: es tracta d’un test d’alè que ens permet mesurar el nivell d’hidrogen (H₂), metà (CH₄) i —si és possible— sulfur d’hidrogen (H₂S).

La prova consisteix a beure un sucre dissolt en aigua (lactulosa, lactilol o glucosa) i bufar en uns tubs, cada 25 minuts, durant 3 hores. És important fer una bona preparació per a la prova, i evitar prendre antibiòtics com a mínim 1 mes abans i probiòtics almenys 1 setmana abans. Així mateix, és important fer bé la dieta preparatòria i anar-hi en dejú (de 10 hores). Malgrat ser la prova més pràctica i menys costosa, té certes limitacions i es poden donar falsos negatius.

• Anàlisi de microbiota o disbiosi intestinal en femta: estudi fet a partir d’una mostra de femta en què s’avalua la distribució de la microbiota intestinal, així com la seva activitat metabòlica. Alguns laboratoris inclouen marcadors intestinals de digestió, inflamació, infecció i permeabilitat. No es tracta d’una prova específica per diagnosticar SIBO, però sí que proporciona una fotografia molt àmplia i detallada de l’estat de la microbiota en un moment concret i altres marcadors de gran utilitat per abordar i fer un seguiment de patologies digestives (colitis ulcerosa, Crohn, síndrome de còlon irritable), síndrome de l’intestí irritable, SIBO, sensibilitats alimentàries, paràsits, alteracions cutànies, patologies autoimmunes, etc. Es tracta d’una prova molt completa, però molt costosa. A més, cal no perdre de vista que els microorganismes presents en la femta no es corresponen al 100% als que hi ha a l’intestí prim.

• Per a la detecció indirecta de SIBO fúngic o SIFO, també es poden fer les següents proves:

  • Anàlisi en orina de D-arabinitol

  • Anàlisi d’àcid oxàlic o oxalats en orina de 24 h

  • O anticossos en sang IgG anticàndida

• En cas de sospitar de SIBO postinfecciós amb autoimmunitat (després d’una infecció per Giardia, Shigella, Salmonella, Campylobacter, etc.), es pot fer la prova IBS Smart, que detecta la presència d’anticossos cap al complex motor migratori: antitoxina de distensió citoletal B (antiCdtB) i antivinculina en sang.

Abordatge terapèutic

L’abordatge terapèutic té com a objectiu identificar què ha fet que hi arribés a haver SIBO i aconseguir que els símptomes remetin o millorin pràcticament del tot.

El SIBO se sol acompanyar d’intoleràncies alimentàries, reducció de la producció d’àcids grassos de cadena curta, augment de la hiperpermeabilitat intestinal, inflamació intestinal i sistèmica. Per això, és important no centrar-se només a "reduir els microorganismes" sobrecrescuts, sinó a abordar tant les causes com les conseqüències d’aquest sobrecreixement. 

En consulta, es defineix l’estratègia terapèutica segons cada pacient i la causa o causes del seu sobrecreixement. Encara que cada cas és un món i a vegades cal començar per la recuperació de mucoses abans de començar un tractament antibiòtic, en termes generals, l’abordatge consta de les següents fases:

1. Identificació de la causa o causes:

   1. Falta d’àcid a l’estómac

   2. Medicaments

   3. Falta d’enzims

   4. Paràsits, etc.

2. Fase de neteja i desinflamació mitjançant l’ús d’antibiòtics farmacològics (p. ex., Rifaximina) o antibiòtics herbacis (orenga, berberina, menta, farigola, comí negre, all, boixerola, etc.) i l’acompanyament de pautes nutricionals antiinflamatòries adaptades a cada SIBO i personalitzades que permetin no alimentar els microorganismes sobrecrescuts (dieta baixa en FODMAP, sulfurats, hidrats de carboni, etc.).

3. Fase de recuperació de la funció digestiva, en la qual es recupera la microbiota intestinal (mitjançant l’administració de probiòtics), es repara la permeabilitat intestinal i la capa de moc protector (L-glutamina, butirat, àloe, molibdè, etc.), es recuperen les secrecions digestives, així com el complex motor migratori.

4. Fase de manteniment i prevenció, en la qual es personalitza l’alimentació i hàbits de vida en funció de la causa i simptomatologia prevalent.

Si els símptomes persisteixen, s’ha de tenir paciència, ja que es poden requerir diverses tandes de tractament. Si, així i tot, segueix sense resoldre’s, s’ha d’aprofundir en la identificació i l’abordatge de les causes o descartar patologies més complexes o altres afeccions (celiaquia, malaltia inflamatòria intestinal, paràsits, etc.).

DEMANA CITA

El SIBO és un problema que cada vegada afecta més població. Per desgràcia, la medicina convencional sovint es queda amb el tractament al·lopàtic i no ofereix alternatives més enllà. Però després de molts anys treballant amb pacients amb SIBO, sabem que es poden fer moltes coses per millorar la patologia i evitar les recaigudes, tan típiques en aquest cas. Però per a això hem d’aplicar canvis en l’alimentació, estil de vida i treballar, en molts casos, amb complements específics per a cada cas.

A La Consulta d’Etselquemenges tenim un equip multidisciplinari de professionals sanitaris que et poden ajudar a tenir més salut.

Si vols fer canvis per tornar-te a trobar bé, pots demanar cita a través del següent formulari i et derivarem al professional que pugui atendre més bé el teu cas.