Resistència a la insulina i diabetis tipus 2

Quan els teixits de l’organisme perden sensibilitat a la insulina, la glucosa no pot entrar amb la mateixa eficàcia a les cèl·lules i es queda a la sang. Per compensar aquesta situació, el pàncrees augmenta la producció d’insulina i genera un estat d’hiperinsulinèmia compensatòria.

Amb el temps, aquest mecanisme pot arribar a ser insuficient. El pàncrees pot perdre capacitat per produir insulina o les cèl·lules es poden tornar cada vegada més resistents a la seva acció. Com a conseqüència, els nivells de glucosa en sang augmenten progressivament i es pot desenvolupar prediabetis o diabetis mellitus tipus 2.

A tot el món, més del 90% dels casos de diabetis corresponen a diabetis mellitus tipus 2. A l’Estat, la prevalença de diabetis se situa aproximadament en el 14,8% de la població, cosa que suposa aproximadament sis milions de persones. A més, s’estima que prop del 30% dels casos no estan diagnosticats, cosa que reflecteix la importància de detectar de manera precoç la resistència a la insulina i altres alteracions metabòliques.

La bona notícia és que, especialment en les fases inicials, la resistència a la insulina és una alteració potencialment reversible. Detectar-la a temps permet intervenir sobre els factors que la desencadenen i millorar de manera significativa la salut metabòlica.

Causes de la resistència a la insulina i la diabetis tipus 2

Aquest desequilibri és d’origen multifactorial i se sol gestar durant anys de forma silenciosa. Els principals factors implicats són:

• Alimentació i estil de vida: dietes riques en sucres refinats i ultraprocessats afavoreixen el desenvolupament de resistència a la insulina en el context d’excés energètic, inflamació i adipositat visceral.

• Sedentarisme i baixa massa muscular: el múscul és un dels principals teixits responsables de la captació de glucosa intervinguda per insulina. La manca d’activitat física i la pèrdua de massa muscular redueixen la capacitat de l’organisme per fer servir la glucosa de forma eficient.

• Obesitat visceral: el greix acumulat a la zona abdominal és metabòlicament actiu i segrega citocines proinflamatòries que bloquegen directament els receptors d’insulina.

• Inflamació crònica de baix grau: un sistema immunitari constantment activat dificulta la senyalització cel·lular de la insulina, cosa que perpetua el cicle d’hiperinsulinèmia.

• Estrès crònic i manca de son: el cortisol elevat de forma sostinguda estimula que el fetge produeixi glucosa i redueix la sensibilitat a la insulina.

• Disfunció mitocondrial: quan els mitocondris no generen energia de forma eficient, s’altera el metabolisme de la glucosa i els lípids, i això afavoreix la resistència a la insulina.

• Alteracions de la microbiota intestinal: la disbiosi pot afavorir la inflamació metabòlica, augmentar la permeabilitat intestinal i alterar la senyalització de la insulina.

• Alteracions hormonals i metabòliques: diverses condicions poden afavorir l’aparició de resistència a la insulina, com: obesitat, prediabetis, síndrome metabòlica, dislipèmia, esteatosi hepàtica, SOP, síndrome de Cushing, acromegàlia, hipotiroïdisme, antecedents de diabetis gestacional.

Símptomes de la resistència a la insulina i la diabetis tipus 2

En les etapes inicials, la resistència a la insulina és silenciosa. El pàncrees treballa el doble per mantenir el sucre normal, de manera que les analítiques estàndard de glucosa poden sortir bé mentre el problema creix. No obstant això, amb el temps poden aparèixer alguns signes i símptomes inespecífics, com ara:

• Acantosi nigricans: Enfosquiment de la pell en zones de plecs com el coll o les aixelles.

• Acrocordons: Petites berrugues penjants al coll i parpelles.

• Cansament postprandial: somnolència extrema o manca d’energia just després de dinar (especialment després d’ingerir carbohidrats).

• Gana constant i desitjos: necessitat imperiosa de dolç o ansietat per menjar al cap de poc d’haver-ho fet.

• Dificultat per perdre greix abdominal: Tot i fer restriccions calòriques.

• Poliúria i polidípsia: En fases de diabetis establerta, l’augment de la set i de la freqüència urinària són símptomes clàssics.

Mètodes de valoració

La resistència a la insulina no sempre es pot detectar únicament mitjançant la clínica, ja que els mecanismes compensatoris poden mantenir la glucosa dins de rangs aparentment normals durant anys.

Per això, la valoració es basa en una avaluació integral que inclou paràmetres clínics, antropomètrics i analítics.

Valoració antropomètrica: permet estimar l’excés de greix corporal, especialment el greix visceral.

Els indicadors més utilitzats són:

• Índex de massa corporal (IMC): Un IMC igual o superior a 30 kg/m² s’associa amb obesitat, un dels factors principals relacionats amb la resistència a la insulina.

• Perímetre de cintura: És un dels indicadors més útils per valorar obesitat abdominal.

  • ADA–IDF: ≥94 cm en homes i ≥80 cm en dones

  • SEEDO–ATP III: ≥102 cm en homes i ≥88 cm en dones. Un perímetre elevat reflecteix un augment del teixit adipós visceral i un risc metabòlic més gran.

Valoració analítica

El diagnòstic tradicional se sol basar en la glucosa en dejú, però aquest és un marcador tardà. Per a un abordatge preventiu i integratiu, és fonamental analitzar:

• Glucosa plasmàtica en dejú: Permet avaluar el metabolisme de la glucosa després d’un dejuni mínim de 8 hores.

• Insulina basal: és un dels marcadors més útils per detectar hiperinsulinèmia primerenca. Podem tenir una glucosa normal a costa d’una insulina molt elevada (hiperinsulinèmia compensatòria).

• Índex HOMA-IR: càlcul que es fa a partir de la glucosa i la insulina en dejú, i que és un dels mètodes més usats per estimar la resistència a la insulina. Valors superiors a 2,5 solen indicar resistència.

• Hemoglobina glicada (HbA1c): reflecteix la mitjana de glucosa en sang durant els darrers 2-3 mesos.

• Perfil lipídic: La tríada de triglicèrids alts, HDL baix i partícules LDL petites i denses és un indicador indirecte molt fiable de resistència a la insulina.

• Pèptid C: permet valorar la producció endògena d’insulina i pot ajudar en el diagnòstic diferencial entre diabetis tipus 1 i tipus 2.

• Àcid úric i enzims hepàtics: Si estan alts, pot ser que hi hagi fetge gras, íntimament lligat a la RI.

Abordatge terapèutic

La bona notícia és que, especialment en el cas de la resistència a la insulina i fins i tot en fases primerenques de diabetis tipus 2, la condició és altament reversible mitjançant el canvi d’hàbits:

• Estratègies nutricionals: el control de la càrrega glucèmica és fonamental. Protocols low-carb (baix en carbohidrats) i, en cas de consumir hidrats de carboni, prioritzar els complexos i rics en fibra.

• Descans digestiu: la distribució dels àpats al llarg del dia també és rellevant. Espaiar les ingestes, respectar els ritmes circadiaris i evitar sopar tard contribueix a millorar la sensibilitat a la insulina. En alguns casos, el dejuni intermitent (sempre pautat) o fer àpats menys sovint han demostrat ser eines molt potents per “reinicialitzar” la sensibilitat a la insulina.

• Exercici: l’augment de la massa muscular és especialment important, ja que el múscul és un dels principals teixits sensibles a la insulina. Fer exercici físic augmenta la captació de glucosa pels músculs de forma independent de la insulina i incrementa el nombre de receptors d’insulina, cosa que millora la sensibilitat insulínica. Tant l’exercici aeròbic com el de força han demostrat beneficis metabòlics.

• Ordre dels aliments: consumir primer la fibra (verdura), després la proteïna i greixos, i deixar els carbohidrats per al final ajuda a reduir el pic glucèmic de l’àpat.

• Gestió del descans: prioritzar el ritme circadiari és vital perquè les hormones metabòliques funcionin correctament. La privació de son altera la regulació hormonal i augmenta la resistència a la insulina.

• Gestió de l’estrès: aquest punt és clau, ja que l’elevació crònica del cortisol afavoreix la hiperglucèmia i la hiperinsulinèmia.

• Complementació de suport: substàncies naturals com la berberina (amb mecanismes metabòlics similars als de la metformina), àcid-alfa-lipoic, el magnesi, la canyella, el picolinat de crom, el resveratrol, els àcids grassos omega-3 o el mioinositol.

En resum, l’abordatge terapèutic de la resistència a la insulina requereix una intervenció integral i sostinguda en el temps, centrada en la millora dels hàbits alimentaris, l’activitat física regular i l’estil de vida saludable. Aquest enfocament no només permet revertir o millorar la resistència a la insulina, sinó que també redueix el risc de desenvolupar diabetis tipus 2 i altres complicacions metabòliques i cardiovasculars a llarg termini.

Demana cita

Detectar a temps la resistència a la insulina permet intervenir-hi abans que apareguin complicacions metabòliques més greus com la prediabetis, la diabetis tipus 2 o la malaltia cardiovascular.

La resistència a la insulina és una alteració metabòlica freqüent que es pot mantenir silenciosa durant anys, però detectar-la aviat permet actuar abans que apareguin complicacions com la prediabetis o la diabetis tipus 2.

A La Consulta Integrativa tenim nutricionistes i professionals sanitaris que analitzen el teu cas de manera global, tenint en compte les analítiques, el context hormonal, l’estil de vida i els hàbits alimentaris.

Si vols millorar la teva sensibilitat a la insulina i cuidar la salut metabòlica a llarg termini, pots demanar cita a través del formulari següent.